Generalment es considera que el concepte de nanotecnologia sorgeix el 1959 de la mà de Richard P. Feynman en la seva coneguda conferència There’s Plenty of Room at the Bottom el 1959 on imagina un camp en el qual no s’havia investigat gaire però en què preveia un enorme número d’aplicacions tècniques. En les seves pròpies paraules, això era “el problema de manipular i controlar coses a escala petita” tal com pots llegir en la traducció al català que l’SCN2 ha realitzat de la famosa conferència de Feynman.
Al 1974, Norio Taniguchi és el primer en començar a fer servir el terme nanotecnologia però és Eric Drexler qui popularitza aquests conceptes a través del seu llibre Engines of Creation: The coming era of Nanotechnology el 1986, en què presenta les seves visions futuristes sobre els potencials i perills de la nanotecnologia generant un gran interès i debat entre la comunitat científica.
Richard Feynman, considerat un dels físics més importants del segle XX, autor de la conferència There’s Plenty of Room at the Bottom el 1959
Una forma alternativa de considerar l’origen de la nanotecnologia es remunta al naixement de la primera partícula amb dimensions nanomètriques i, per descomptat, els nanomaterials s’han trobat al llarg de la història en nombrosos elements. Copes, ceràmiques i vitralls compten entre els més antics i famosos però espases, filtres i agents de revelat són altres exemples de la utilitat de la nanotecnologia abans del seu naixement com a disciplina científica.
Si féssim una cronologia dels elements nanoscòpics del passat, començaríem per la famosa copa de Licurg del segle IV a Roma, on també es feia ús de zeolites naturals amb porus nanomètrics per al filtrat de les aigües. Entre altres exemples coneguts, trobem les ceràmiques Luster entre els segles IX i XVII produïdes primer en el món Islàmic i esteses posteriorment per Europa, les quals contenien nanopartícules metàl·liques que proporcionen una característica lluentor. A l’altra banda de l’Atlàntic podem trobar nanotecnologia en el blau maia des del segle VIII, utilitzat en escultures i pintures per les cultures maia i asteca. També trobem aplicacions històriques més enllà de la línia ornamental com les famoses espases de Damasc els segles XIII i XVIII que obtenien les seves propietats mecàniques del contingut en nanotubs de carboni i nanofils de cementita.
Al 1857, Michael Faraday, després de crear accidentalment una solució vermella amb algunes peces d’or, va començar a estudiar la síntesi i propietats òptiques de les nanopartícules col·loïdals d’or. Durant la primera meitat del segle XX, les contribucions científiques es van accelerar considerablement i un gran nombre de persones van contribuir a establir les bases de la ciència moderna, que son fonamentals per comprendre l’evolució de la nanotecnologia actual.
Mildred Dresselhaus, coneguda com la reina del carboni, va establir les bases de l’estudi de les propietats termoelèctriques de les nanoestructures
En microscòpia, per exemple, Max Knoll i Ernst Ruska van crear el primer microscopi electrònic el 1931, aviat seguit pel primer microscopi d’emissió de camp d’Erwin Müller el 1936. En el camp de l’electrònica, John Bardeen, William Shockley i Walter Brattain van iniciar la carrera de les tecnologies de la informació amb la creació del primer transistor el 1947. En biologia, una gran revolució es va iniciar el 1953 amb l’anunci del descobriment de l’estructura de l’ADN de la mà de Francis Crick i James Watson, gràcies als treballs previs de Rosalind Franklin i Maurice Wilkins. En el camp de la química, les investigacions de Katharine Blodgett i Irving Langmuir sobre les propietats superficials van ser fonamentals fonamentals per comprendre la tensió superficial i l’autoassemblatge, mentre que la reina del carboni, Mildred Dresselhaus, va tenir un paper crucial en el descobriment de les propietats i potencials de nanotubs, ful·lerens i grafè.
Durant la segona meitat del segle XX, sobretot a partir dels anys 80, la nanotecnologia es comença a establir com a disciplina d’estudi pròpia amb el descobriment d’una gran quantitat de nous nanomaterials i el desenvolupament de noves tècniques d’anàlisi, microscòpia i fabricació.
Fent història
Fent història
Generalment es considera que el concepte de nanotecnologia sorgeix el 1959 de la mà de Richard P. Feynman en la seva coneguda conferència There’s Plenty of Room at the Bottom el 1959 on imagina un camp en el qual no s’havia investigat gaire però en què preveia un enorme número d’aplicacions tècniques. En les seves pròpies paraules, això era “el problema de manipular i controlar coses a escala petita” tal com pots llegir en la traducció al català que l’SCN2 ha realitzat de la famosa conferència de Feynman.
Al 1974, Norio Taniguchi és el primer en començar a fer servir el terme nanotecnologia però és Eric Drexler qui popularitza aquests conceptes a través del seu llibre Engines of Creation: The coming era of Nanotechnology el 1986, en què presenta les seves visions futuristes sobre els potencials i perills de la nanotecnologia generant un gran interès i debat entre la comunitat científica.
Una forma alternativa de considerar l’origen de la nanotecnologia es remunta al naixement de la primera partícula amb dimensions nanomètriques i, per descomptat, els nanomaterials s’han trobat al llarg de la història en nombrosos elements. Copes, ceràmiques i vitralls compten entre els més antics i famosos però espases, filtres i agents de revelat són altres exemples de la utilitat de la nanotecnologia abans del seu naixement com a disciplina científica.
Si féssim una cronologia dels elements nanoscòpics del passat, començaríem per la famosa copa de Licurg del segle IV a Roma, on també es feia ús de zeolites naturals amb porus nanomètrics per al filtrat de les aigües. Entre altres exemples coneguts, trobem les ceràmiques Luster entre els segles IX i XVII produïdes primer en el món Islàmic i esteses posteriorment per Europa, les quals contenien nanopartícules metàl·liques que proporcionen una característica lluentor. A l’altra banda de l’Atlàntic podem trobar nanotecnologia en el blau maia des del segle VIII, utilitzat en escultures i pintures per les cultures maia i asteca. També trobem aplicacions històriques més enllà de la línia ornamental com les famoses espases de Damasc els segles XIII i XVIII que obtenien les seves propietats mecàniques del contingut en nanotubs de carboni i nanofils de cementita.
Al 1857, Michael Faraday, després de crear accidentalment una solució vermella amb algunes peces d’or, va començar a estudiar la síntesi i propietats òptiques de les nanopartícules col·loïdals d’or. Durant la primera meitat del segle XX, les contribucions científiques es van accelerar considerablement i un gran nombre de persones van contribuir a establir les bases de la ciència moderna, que son fonamentals per comprendre l’evolució de la nanotecnologia actual.
En microscòpia, per exemple, Max Knoll i Ernst Ruska van crear el primer microscopi electrònic el 1931, aviat seguit pel primer microscopi d’emissió de camp d’Erwin Müller el 1936. En el camp de l’electrònica, John Bardeen, William Shockley i Walter Brattain van iniciar la carrera de les tecnologies de la informació amb la creació del primer transistor el 1947. En biologia, una gran revolució es va iniciar el 1953 amb l’anunci del descobriment de l’estructura de l’ADN de la mà de Francis Crick i James Watson, gràcies als treballs previs de Rosalind Franklin i Maurice Wilkins. En el camp de la química, les investigacions de Katharine Blodgett i Irving Langmuir sobre les propietats superficials van ser fonamentals fonamentals per comprendre la tensió superficial i l’autoassemblatge, mentre que la reina del carboni, Mildred Dresselhaus, va tenir un paper crucial en el descobriment de les propietats i potencials de nanotubs, ful·lerens i grafè.
Durant la segona meitat del segle XX, sobretot a partir dels anys 80, la nanotecnologia es comença a establir com a disciplina d’estudi pròpia amb el descobriment d’una gran quantitat de nous nanomaterials i el desenvolupament de noves tècniques d’anàlisi, microscòpia i fabricació.