Germán Mora
Ja fa deu anys que la nanotecnologia existeix com a grau a la UAB. Durant aquest temps, centenars d’estudiants han passat per classes de diverses branques científiques vinculades de diferent manera amb la nanociència. Han après que all sizes matter. Tots nosaltres (permeteu-me que m’inclogui) hem escoltat un discurs motivador d’un gran professor en un moment no massa llunyà de les terrorífiques notes del primer parcial d’estat sòlid, on ens recorda que els nanotecnòlegs no ens hem de sentir impostors ni inferiors a qualsevol altre científic.
He arribat a sentir un graduat de física preguntar per què un professor posava un signe igual (=) entre dues C a una classe de química, o un altre que no ha sentit a parlar de l’estructura de l’ADN. També (no ens carreguem només els físics) un biòleg que no s’ha preguntat mai com de petites són les estructures (transistors) que el seu mòbil necessita per funcionar, o com funciona un LED.
És cert que un nanotecnòleg no ho sap tot sobre les reaccions químiques, ni sobre les cèl·lules del nostre cos ni sobre les lleis de la física.
Però, és necessari?
Els nanotecnòlegs solem no saber-ho tot sobre una matèria però tenim una base sòlida, suficientment bona com per saber com de diferent pensen els científics de diferents disciplines. Crec que això és la qualitat més bona que podem adquirir durant els quatre anys de carrera i no les quantitats desorbitades de fórmules “apreses”. Una qualitat que ens dóna una capacitat extraordinària d’adaptació, com un gecko.
La majoria de projectes de fi de grau, màster o doctorat presentats per estudiants de nanociència tenen només una estreta relació amb potser una o dues matèries dels estudis que hem cursat. Òbviament, el que hem après a les matèries ens ajuda, però l’avantatge més important és la capacitat de resoldre problemes: podem enfocar-los com ho fan persones de tres (o més) disciplines diferents. Tenim múltiples punts de vista en nosaltres mateixos. Amb això no vull dir que podem resoldre qualsevol obstacle que ens trobem per endavant, però sí que tenim una habilitat que va a favor nostre i que, per tant, no hem d’oblidar.
De fet, avui vull que els lectors pensin una mica sobre aquelles persones que han estudiat nanotecnologia i ja no exerceixen cap treball relacionat amb el tema, ja sigui perquè la relació s’ha deteriorat amb el temps i l’interès s’ha perdut o han trobat un nou amant dins el camp de la ciència (o fora!). Qualsevol opció està bé. Potser durant la carrera un descobreix que la nanotecnologia no és la seva passió real, però gràcies a ella ha descobert un altre món del seu interès. O potser la trajectòria canvia radicalment, i un es sent més còmode en una nova direcció, lluny del que ha estudiat. Sigui el que sigui, no heu malgastat o perdut quatre anys de la vostra vida. Feu el que feu ara, la manera que penseu i resoleu els problemes a la vida professional és en part gràcies a aquests 4 anys. Tothom, en major o menor quantitat, continua aprofitant-se dels coneixements adquirits en aquest període.
Jo mateix em vaig desvincular de la nanotecnologia quan vaig decidir fer un màster (Europhotonics) relacionat amb la fotònica. Avui dia estic cursant els estudis de doctorat sobre càmeres 3D per al reconeixement d’objectes utilitzant Deep Learning i estic molt content del camí que he escollit. Tant al màster com al doctorat he anat tornant constantment al material de diferents cursos (de totes les disciplines!) del grau i sempre em sento molt agraït per tot el que he après.
Per acabar, per aquells com jo on there is not more room at the bottom anymore, no oblideu el poder que la nano us ha atorgat!
Photo by Egor Kamelev from Pexels
El poder de la nano sense la nano
Germán Mora
Ja fa deu anys que la nanotecnologia existeix com a grau a la UAB. Durant aquest temps, centenars d’estudiants han passat per classes de diverses branques científiques vinculades de diferent manera amb la nanociència. Han après que all sizes matter. Tots nosaltres (permeteu-me que m’inclogui) hem escoltat un discurs motivador d’un gran professor en un moment no massa llunyà de les terrorífiques notes del primer parcial d’estat sòlid, on ens recorda que els nanotecnòlegs no ens hem de sentir impostors ni inferiors a qualsevol altre científic.
He arribat a sentir un graduat de física preguntar per què un professor posava un signe igual (=) entre dues C a una classe de química, o un altre que no ha sentit a parlar de l’estructura de l’ADN. També (no ens carreguem només els físics) un biòleg que no s’ha preguntat mai com de petites són les estructures (transistors) que el seu mòbil necessita per funcionar, o com funciona un LED.
És cert que un nanotecnòleg no ho sap tot sobre les reaccions químiques, ni sobre les cèl·lules del nostre cos ni sobre les lleis de la física.
Però, és necessari?
Els nanotecnòlegs solem no saber-ho tot sobre una matèria però tenim una base sòlida, suficientment bona com per saber com de diferent pensen els científics de diferents disciplines. Crec que això és la qualitat més bona que podem adquirir durant els quatre anys de carrera i no les quantitats desorbitades de fórmules “apreses”. Una qualitat que ens dóna una capacitat extraordinària d’adaptació, com un gecko.
La majoria de projectes de fi de grau, màster o doctorat presentats per estudiants de nanociència tenen només una estreta relació amb potser una o dues matèries dels estudis que hem cursat. Òbviament, el que hem après a les matèries ens ajuda, però l’avantatge més important és la capacitat de resoldre problemes: podem enfocar-los com ho fan persones de tres (o més) disciplines diferents. Tenim múltiples punts de vista en nosaltres mateixos. Amb això no vull dir que podem resoldre qualsevol obstacle que ens trobem per endavant, però sí que tenim una habilitat que va a favor nostre i que, per tant, no hem d’oblidar.
De fet, avui vull que els lectors pensin una mica sobre aquelles persones que han estudiat nanotecnologia i ja no exerceixen cap treball relacionat amb el tema, ja sigui perquè la relació s’ha deteriorat amb el temps i l’interès s’ha perdut o han trobat un nou amant dins el camp de la ciència (o fora!). Qualsevol opció està bé. Potser durant la carrera un descobreix que la nanotecnologia no és la seva passió real, però gràcies a ella ha descobert un altre món del seu interès. O potser la trajectòria canvia radicalment, i un es sent més còmode en una nova direcció, lluny del que ha estudiat. Sigui el que sigui, no heu malgastat o perdut quatre anys de la vostra vida. Feu el que feu ara, la manera que penseu i resoleu els problemes a la vida professional és en part gràcies a aquests 4 anys. Tothom, en major o menor quantitat, continua aprofitant-se dels coneixements adquirits en aquest període.
Jo mateix em vaig desvincular de la nanotecnologia quan vaig decidir fer un màster (Europhotonics) relacionat amb la fotònica. Avui dia estic cursant els estudis de doctorat sobre càmeres 3D per al reconeixement d’objectes utilitzant Deep Learning i estic molt content del camí que he escollit. Tant al màster com al doctorat he anat tornant constantment al material de diferents cursos (de totes les disciplines!) del grau i sempre em sento molt agraït per tot el que he après.
Per acabar, per aquells com jo on there is not more room at the bottom anymore, no oblideu el poder que la nano us ha atorgat!
Photo by Egor Kamelev from Pexels
Categoria: Alumni nano