Coral García, Elisa Rodríguez i Marta Perxés
El passat 28 d’octubre, entre un remolí contradictori de mesures de confinament i desconfinament, es va aprovar la proposta de pressupostos de l’Estat pel pròxim any 2021. Els pocs rotatius que feien referència a aquesta notícia citaven als seus titulars l’increment important de la inversió en ciència, un 59% superior a la de l’any anterior. Posant-hi números, estem parlant d’uns 3.329 milions d’euros dedicats al nostre àmbit [1]. Tot i que aquesta xifra es diluirà pels camins de la burocràcia fins arribar als laboratoris, definitivament la ciència a Espanya necessitava una injecció com aquesta.
… o potser no.
Entre altres coses, la pandèmia en què vivim ha ensenyat a tota la població la importància d’invertir més en ciència i en investigació, com han reclamat durant molts anys molts científics. Però creiem que és necessari invertir de forma equilibrada i repartida. Per tots els temes, ciència fonamental i aplicada. En canvi, sembla que qui no s’ha dedicat a investigar o proposar projectes relacionats amb la COVID-19 aquest 2020 ha mort de gana.
La gran quantitat de convocatòries obertes, tant públiques com privades, enfocades a l’estudi de la COVID-19 és aclaparadora. Tot i que és cert que la ciència s’ha venut sempre al millor postor, mai havia estat tan evident. Al llarg d’aquest segle, els “hot topics” en el camp de la biomedicina havien ballat entre les malalties neurodegeneratives i el càncer. Aquest últim semblava haver arribat per quedar-se durant molts anys entre els títols de milers de projectes ambiciosos, però ha sigut destronat abruptament per l’omnipresent coronavirus.
Els més de 30 milions repartits pel Govern per la investigació de la COVID-19 [2] han fet que molts grups redirigeixin el seu treball cap a aquest objectiu. Si es dedicaven al grafè, sembla que aquest material és ideal per construir superfícies que inhibeixin o detectin el virus. Si estudiaven la vacuna contra el VIH, segurament aquest no és tan diferent del SARS-CoV-2. I si es dedicaven a estudiar l’atmosfera de Júpiter… segur que també hi poden trobar alguna relació.
Molts grups estan afegint aquesta relació amb la COVID-19 com una cèl·lula que introdueix una marca per induir apoptosi: traslladen la seva recerca a una línea que segurament no funcionarà i acabarà morint perquè el que necessitàven en realitat era finançament per a continuar investigant.
El problema fonamental, però, no pot ser simplificat a l’oportunisme d’alguns científics. No es poden criticar als grups d’investigació per intentar sobreviure. Però sí que es poden criticar aquells que intenten acaparar l’atenció del públic a les notícies i programes televisius, venent les bondats de la seva pròpia investigació abans que sigui concloent, ja que les promeses incomplertes generen una desconfiança per part de la societat que la comunitat científica no es pot permetre. De la mateixa manera, es poden criticar als comitès que decideixen a quines temàtiques es destina el diner públic per la manca d’un bon sistema de repartiment que afavoreix, aquesta vegada més que mai, al “hot topic”.
Què passarà quan es trobi l’esperada cura, vacuna o solució per la COVID-19? Tots esperem arribar a aquest punt, però, què seran de tots aquells projectes que es van remodelar per adaptar-se a la pandèmia, que ja no seran ni necessaris ni prioritaris? Aquesta reinvenció haurà estat beneficiosa? Com tornaran els grups d’investigació a la seva línia abans de l’aparició del coronavirus? I, el més preocupant, necessitarem una nova emergència mundial per canviar de tema?
És innocent dir que la injecció de diners destinats a la COVID-19 és inútil. De fet, creiem que és necessària per assegurar que internament els països puguin nodrir-se de coneixement propi i tinguin l’oportunitat de crèixer científicament, i no deprendre al 100% de gegants tecnològics i altres països. Però el fet que els investigadors s’hagin d’estar reinventant contínuament per adaptar-se a les noves temàtiques atractives pot suposar un risc. Tant perquè la ciència necessita temps com perquè es podria deixar més patent la polarització entre grups de recerca.
La crua realitat és que aquesta “nova oportunitat per a la ciència”, apareguda perquè la crisi de la pandèmia ens n’ha demostrat la importància i ens ha portat a mencionar-la i donar-li valors on abans era profundament ignorada, està sent desaprofitada. Els científics seguim sent treballadors precaris, al passat per treballar sense uns fons exhaustius i ara per haver de redirigir la recerca per tal que sigui valorada.
Esperem que aquests nous pressupostos, i per tant, aquest govern que els ha impulsat, no es quedin en el preciós titular que ajudi a millorar la imatge política dels dirigents, sinó que aquests escoltin activament les problemàtiques a les que estem fent front des de fa anys. Perquè no volem entrar en apoptosi. Estem cansades d’adaptar-nos per no morir.
Referències
L’apoptosi de la ciència
Coral García, Elisa Rodríguez i Marta Perxés
El passat 28 d’octubre, entre un remolí contradictori de mesures de confinament i desconfinament, es va aprovar la proposta de pressupostos de l’Estat pel pròxim any 2021. Els pocs rotatius que feien referència a aquesta notícia citaven als seus titulars l’increment important de la inversió en ciència, un 59% superior a la de l’any anterior. Posant-hi números, estem parlant d’uns 3.329 milions d’euros dedicats al nostre àmbit [1]. Tot i que aquesta xifra es diluirà pels camins de la burocràcia fins arribar als laboratoris, definitivament la ciència a Espanya necessitava una injecció com aquesta.
… o potser no.
Entre altres coses, la pandèmia en què vivim ha ensenyat a tota la població la importància d’invertir més en ciència i en investigació, com han reclamat durant molts anys molts científics. Però creiem que és necessari invertir de forma equilibrada i repartida. Per tots els temes, ciència fonamental i aplicada. En canvi, sembla que qui no s’ha dedicat a investigar o proposar projectes relacionats amb la COVID-19 aquest 2020 ha mort de gana.
La gran quantitat de convocatòries obertes, tant públiques com privades, enfocades a l’estudi de la COVID-19 és aclaparadora. Tot i que és cert que la ciència s’ha venut sempre al millor postor, mai havia estat tan evident. Al llarg d’aquest segle, els “hot topics” en el camp de la biomedicina havien ballat entre les malalties neurodegeneratives i el càncer. Aquest últim semblava haver arribat per quedar-se durant molts anys entre els títols de milers de projectes ambiciosos, però ha sigut destronat abruptament per l’omnipresent coronavirus.
Els més de 30 milions repartits pel Govern per la investigació de la COVID-19 [2] han fet que molts grups redirigeixin el seu treball cap a aquest objectiu. Si es dedicaven al grafè, sembla que aquest material és ideal per construir superfícies que inhibeixin o detectin el virus. Si estudiaven la vacuna contra el VIH, segurament aquest no és tan diferent del SARS-CoV-2. I si es dedicaven a estudiar l’atmosfera de Júpiter… segur que també hi poden trobar alguna relació.
Molts grups estan afegint aquesta relació amb la COVID-19 com una cèl·lula que introdueix una marca per induir apoptosi: traslladen la seva recerca a una línea que segurament no funcionarà i acabarà morint perquè el que necessitàven en realitat era finançament per a continuar investigant.
El problema fonamental, però, no pot ser simplificat a l’oportunisme d’alguns científics. No es poden criticar als grups d’investigació per intentar sobreviure. Però sí que es poden criticar aquells que intenten acaparar l’atenció del públic a les notícies i programes televisius, venent les bondats de la seva pròpia investigació abans que sigui concloent, ja que les promeses incomplertes generen una desconfiança per part de la societat que la comunitat científica no es pot permetre. De la mateixa manera, es poden criticar als comitès que decideixen a quines temàtiques es destina el diner públic per la manca d’un bon sistema de repartiment que afavoreix, aquesta vegada més que mai, al “hot topic”.
Què passarà quan es trobi l’esperada cura, vacuna o solució per la COVID-19? Tots esperem arribar a aquest punt, però, què seran de tots aquells projectes que es van remodelar per adaptar-se a la pandèmia, que ja no seran ni necessaris ni prioritaris? Aquesta reinvenció haurà estat beneficiosa? Com tornaran els grups d’investigació a la seva línia abans de l’aparició del coronavirus? I, el més preocupant, necessitarem una nova emergència mundial per canviar de tema?
És innocent dir que la injecció de diners destinats a la COVID-19 és inútil. De fet, creiem que és necessària per assegurar que internament els països puguin nodrir-se de coneixement propi i tinguin l’oportunitat de crèixer científicament, i no deprendre al 100% de gegants tecnològics i altres països. Però el fet que els investigadors s’hagin d’estar reinventant contínuament per adaptar-se a les noves temàtiques atractives pot suposar un risc. Tant perquè la ciència necessita temps com perquè es podria deixar més patent la polarització entre grups de recerca.
La crua realitat és que aquesta “nova oportunitat per a la ciència”, apareguda perquè la crisi de la pandèmia ens n’ha demostrat la importància i ens ha portat a mencionar-la i donar-li valors on abans era profundament ignorada, està sent desaprofitada. Els científics seguim sent treballadors precaris, al passat per treballar sense uns fons exhaustius i ara per haver de redirigir la recerca per tal que sigui valorada.
Esperem que aquests nous pressupostos, i per tant, aquest govern que els ha impulsat, no es quedin en el preciós titular que ajudi a millorar la imatge política dels dirigents, sinó que aquests escoltin activament les problemàtiques a les que estem fent front des de fa anys. Perquè no volem entrar en apoptosi. Estem cansades d’adaptar-nos per no morir.
Referències
Categoria: Alumni nano